Les eleccions catalanes han fet evident el que molts ja sabíem: l’Onze de Setembre de 2011 la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes que ens vam manifestar ho vam fer per defensar els drets socials i els drets nacionals de Catalunya. El Sr. Mas i CiU van voler fer seu un clam ciutadà que no era seu: era la veu del poble català, com ho ha estat el 25 de novembre, contra les polítiques neoliberals de retallades i d’austeritat per a la immensa majoria, i per un estat propi que fes realitat la preservació dels drets socials, el dret al treball, el dret a un habitatge digne, el dret a una educació i sanitat de qualitat... Al Sr. Mas i CiU els ha sortit el tret per la culata, literalment, per què han pres per idiota al poble de Catalunya, especialment les classes mitjanes, que ja no poden seguir vivint com abans i pensen que amb estat propi ho podrien fer. I a les classes treballadores més empobrides per la crisi que ja no poden viure de cap manera...!
Com sempre a la història, la burgesia catalana representada per CiU haurà de triar entre els seus interessos econòmics i socials de classe, i les aspiracions nacionals del poble català. Si de veritat volen la llibertat de Catalunya, si de veritat volen l’estat propi, demà mateix el poden tenir: un pacte nacional pels drets socials i democràtics, per la dació en pagament, per lloguers socials de tots els habitatges expropiats pels bancs a la gent, per la revocació de la reforma laboral de l’acomiadament lliure i gratuït, pel repartiment del treball, per la qualitat de l’educació i de la sanitat, per la reforma democràtica de la llei electoral, contra la corrupció i els paradisso fiscals, per el rellançament del crèdit a l’economia productiva, per la gratuïtat de les autopistes catalanes... Però, com defensar aquest pacte davant dels Abertis, la Caixa, Gas natural, banc Sabadell, i les oligarquies espanyola i europea de les que són tan amics i fidels servidors?
Aquesta és la contradicció de CiU, que ve a reproduir per enèsima vegada el dilema històric de la burgesia catalana: sempre ha traït les aspiracions nacionals del seu propi poble per a preservar els seus interessos de classe, principalment els seus interessos econòmics. La butxaca sempre abans que la bandera.
Si volen, demà tindran 87 diputats disposats a proclamar la independència i l’estat propi...per defensar els interessos del poble. Si volen, demà posaran definitivament al PSC contra les cordes i l’obligaran a prendre partit per la independència d’una Catalunya defensora dels drets socials i front a un Estat espanyol del PP/PSOE defensor dels poderosos i del centralisme espanyolista... Llabvors tindrien més de 100 diputats per a proclamar d’una vegada la Independència d’una Catalunya realment lliure, justa, democràtica, socialment solidària. Però ells mai defensaran això, tenen altres interessos. I és que si una cosa ha quedat meridiana tant l’11 de setembre com el 25 de novembre és que els drets nacionals i socials d’un poble són inseparables, és més, el clam per la independència és un clam majoritari pels drets socials i contra l’Estat centralista i oligàrquic d’Espanya i els seus amos, els bancs i governs neoliberals d’Europa.
El drama de CiU és la seva incapacitat històrica per superar aquesta contradicció entre els seus interessos de classe i les seves aspiracions nacionals; el drama del PSC és la seva subordinació al centralisme dretà del PSOE. L’hora de la veritat per a ERC serà la seva capacitat de ser fidels al poble que els ha donat confiança, o bé les seves ganes de compartir poder i prebendes amb CiU. I l’hora de la veritat d’IC-V serà la seva capacitat per a impulsar un front nacional pels drets socials i la independència de Catalunya radicalment democràtic, disposat a pactar inclús amb CiU per defensar una sortida solidària, digna i realista de la crisi. I el dramàtica realitat del PPC és que formen part de l’Estat neofranquista espanyol.
Tots els dogmes partidaris han quedat qüestionats per la realitat de la mobilització popular, el que el poble català ha deixat clar és que no vol una independència per seguir espoliat pels bancs, tant catalans, com espanyols, com alemanys. El poble català ha deixat ben clara la pregunta: Independència SI o NO, o INDEPENDÈNCIA PER A QUÈ?
Independència per a seguir espoliant i fent patir a la immensa majoria, o independència per avançar vers una societat més justa, igualitària i solidària?